 |
| Portada original del joc de 1992 |
"Luisiana, any 1925. L’artista Jeremey Hartwood s’ha suïcidat recentment a la seva mansió sota misterioses circumstàncies. La Mansió Derceto l'envolta una aureola sobrenatural i mística. Es rumoreja que tots els seus propietaris han acabat morint per causes anormals. El cas policial de Hartwood es arxivat ràpidament per falta de dades i sospitosos i tot torna a la normalitat.
És en aquest moment quan Edward Carnby, un detectiu privat que últimament té problemes econòmics, accepta l'encarreg d'un antiquari. Carnby ha d'anar a Derceto i investigar sobre el piano que hi ha a les golfes de la mansió. Just aquí, Edward se'n adona que s'ha quedat tancat i que haurà d'investigar una mica més per poder sortir de la mansió."
Així comença Alone in the Dark, tot i que té la possibilitat de triar un altre personatge, Emily Hartwood, la neboda de Jeremey que va a la mansió Derceto amb l'objectiu d'investigar el per què del suïcidi del seu familiar. El fet és que tant si tries a Edward, com si tries a Emily; el joc no varia en el seu transcurs.
Tot i que es considera Hounted House (1982) d'Atari 2600 el pare dels Survival Horror. Es pot afirmar que Alone in the Dark és el pioner del gènere. És un joc molt avançat per la seva època i va ser el primer en arribar al gran públic, en el qual va tenir una molt bona acollida. Gràcies a aquesta saga, posteriorment van sortir èxits com Resident Evil, Parasite Eve o Silent Hill. Aquest gènere es basa en l'exploració dels escenaris, la resolució de puzzles i, normalment, fugir dels enemics. En un principi, la gràcia d'aquest tipus de jocs era evitar els enemics, ja que aquests acostumaven a ser sobrehumans i no es podien matar. Amb el temps, el gènere ha anat mutant i s'han anat convertint en jocs de disparar i matar monstres. D'aquesta manera i com es pot deduir del seu propi nom, Survival Horror, la temàtica d'aquest gènere acostuma a ser de misteri, ocultisme o horror.
Un dels punts claus pel qual Alone in the Dark es va fer un joc mític és pel seu argument. La seva trama és lineal i es va desenvolupant gràcies a les cartes i llibres que trobes per la mansió. En aquests s'hi narren els secrets que guarda la història i també les solucions als complicats puzzles. L'argument de la història té referències intertextuals directes amb l'obra del escriptor de terror H.P Lovecraft. Els mites de Chthulu, Dagon i altres contes del escriptor són el pilar de la narració. La literatura de Lovecraft acostuma a enllaçar als seus personatges amb un secret innominable i fatal. Igual que li passa al personatge de Alone in the Dark.
Per ser l'any 1992, el motor de gràfics del joc era molt punter. El joc està basat en dos tipus de grafismes: els escenaris per una banda i els objectes mòbils i personatges per l'altra. Els escenaris son il·lustracions en 2D que recorden el dibuix traçat a mà i els personatges i objectes són creats a partir de grafismes 3D. Aquesta és una tècnica molt innovadora, però té una pega i és que en un escenari 2D en el que hi han objectes 3D amb píxels molt grossos, fan que els objectes es vegin molt ràpidament i la exploració es faci molt ràpid. Per altra banda, el joc té la carència d'una gran banda sonora. Té una música en format MIDI molt repetitiva que, pel meu parer li dóna encant i misteri al joc i també té la música de perill, que és un altre arxiu MIDI amb una música amb més acció.
El punt més fluix del joc és la jugabilitat. Alone in the dark permet moure al personatge lliurement per tot l'escenari, però familiaritzar-se amb el teclat i aconseguir que Edward o Emily facin el que el jugador vol costa unes quantes sessions de joc. Un altre punt fluix (puntualitzo: és un punt fluix pel fet de que fer un joc així avui en dia és impensable.) és que tot el que fas en el transcurs del joc: llegir un llibre, tirar un objecte a un lloc determinat, fer un conjur, etc. Són fets que requereixen estimular la imaginació del jugador per poder gaudir del joc i entendre el per què s'han de fer els puzzles.
En conclusió, Alone in the Dark és un gran joc que va marcar una abans i un després. Va definir i apropar al gran públic un gènere de videojoc que encara té molts títols per donar i que ja n'ha donat molts.
Música del joc.
És en aquest moment quan Edward Carnby, un detectiu privat que últimament té problemes econòmics, accepta l'encarreg d'un antiquari. Carnby ha d'anar a Derceto i investigar sobre el piano que hi ha a les golfes de la mansió. Just aquí, Edward se'n adona que s'ha quedat tancat i que haurà d'investigar una mica més per poder sortir de la mansió."
Així comença Alone in the Dark, tot i que té la possibilitat de triar un altre personatge, Emily Hartwood, la neboda de Jeremey que va a la mansió Derceto amb l'objectiu d'investigar el per què del suïcidi del seu familiar. El fet és que tant si tries a Edward, com si tries a Emily; el joc no varia en el seu transcurs.
Tot i que es considera Hounted House (1982) d'Atari 2600 el pare dels Survival Horror. Es pot afirmar que Alone in the Dark és el pioner del gènere. És un joc molt avançat per la seva època i va ser el primer en arribar al gran públic, en el qual va tenir una molt bona acollida. Gràcies a aquesta saga, posteriorment van sortir èxits com Resident Evil, Parasite Eve o Silent Hill. Aquest gènere es basa en l'exploració dels escenaris, la resolució de puzzles i, normalment, fugir dels enemics. En un principi, la gràcia d'aquest tipus de jocs era evitar els enemics, ja que aquests acostumaven a ser sobrehumans i no es podien matar. Amb el temps, el gènere ha anat mutant i s'han anat convertint en jocs de disparar i matar monstres. D'aquesta manera i com es pot deduir del seu propi nom, Survival Horror, la temàtica d'aquest gènere acostuma a ser de misteri, ocultisme o horror.
Un dels punts claus pel qual Alone in the Dark es va fer un joc mític és pel seu argument. La seva trama és lineal i es va desenvolupant gràcies a les cartes i llibres que trobes per la mansió. En aquests s'hi narren els secrets que guarda la història i també les solucions als complicats puzzles. L'argument de la història té referències intertextuals directes amb l'obra del escriptor de terror H.P Lovecraft. Els mites de Chthulu, Dagon i altres contes del escriptor són el pilar de la narració. La literatura de Lovecraft acostuma a enllaçar als seus personatges amb un secret innominable i fatal. Igual que li passa al personatge de Alone in the Dark.
Per ser l'any 1992, el motor de gràfics del joc era molt punter. El joc està basat en dos tipus de grafismes: els escenaris per una banda i els objectes mòbils i personatges per l'altra. Els escenaris son il·lustracions en 2D que recorden el dibuix traçat a mà i els personatges i objectes són creats a partir de grafismes 3D. Aquesta és una tècnica molt innovadora, però té una pega i és que en un escenari 2D en el que hi han objectes 3D amb píxels molt grossos, fan que els objectes es vegin molt ràpidament i la exploració es faci molt ràpid. Per altra banda, el joc té la carència d'una gran banda sonora. Té una música en format MIDI molt repetitiva que, pel meu parer li dóna encant i misteri al joc i també té la música de perill, que és un altre arxiu MIDI amb una música amb més acció.
El punt més fluix del joc és la jugabilitat. Alone in the dark permet moure al personatge lliurement per tot l'escenari, però familiaritzar-se amb el teclat i aconseguir que Edward o Emily facin el que el jugador vol costa unes quantes sessions de joc. Un altre punt fluix (puntualitzo: és un punt fluix pel fet de que fer un joc així avui en dia és impensable.) és que tot el que fas en el transcurs del joc: llegir un llibre, tirar un objecte a un lloc determinat, fer un conjur, etc. Són fets que requereixen estimular la imaginació del jugador per poder gaudir del joc i entendre el per què s'han de fer els puzzles.
En conclusió, Alone in the Dark és un gran joc que va marcar una abans i un després. Va definir i apropar al gran públic un gènere de videojoc que encara té molts títols per donar i que ja n'ha donat molts.
Música del joc.
2 comentaris:
8======o
xDD
Publica un comentari a l'entrada